La perspectiva dels nervis

Acab de llegir El Parte i m'he sentit molt identificada amb l'entrada "La mujer que no sabía abreviar". Sovint em passa el mateix que na Rosa. Decideixc fer un tema per un treball i em submergeixo en una recerca interminable. Hi dedic moltes hores i quan sembla que tenc les dades suficients per començar a redactar el que calgui, resulta que ja estic fins els piiiiiiiiiiii i he perdut qualsevol perspectiva.

Sovint em passa, també, que magnific les coses i els hi don massa importància. No perquè no en tenguin sinó perquè perd de vista l'objectiu per les quals han estat pensades. Posaré un exemple. Com recordareu, amb l'Àngels hem fet el "teatrillo" del magazin. Primer, no sé perquè em vaig oferir a fer-lo perquè crec que requereix una dosi extra d'interpretació. Tot i així, vaig pensar que era una bona manera d'enfrontar-me a nous reptes. Perquè jo, d'interpretació, poca cosa he fet. Crec que la darrera vegada que vaig fer-ne va ser en una obra de teatre de l'escola i tenia 5 anys. Crec que era el núvol de l'obra i, per tant, tal i com el seu nom indica, la meva funció devia ser escassa... La qüestió és que l'Àngels i jo vam fer un primer guió patètic. Feia tanta pena que la dignitat ens va avisar que la nostra reputació acabaria pel terra si fèiem 'allò'. Davant d'aquest panorama vam decidir refer el guió. Què dic refer. El vam tirar al fems i en vam fer un totalment nou.

Tornant a la idea de la perspectiva de les coses, però, no sabeu els maldecas que m'ha causat el teatrillo dels nassos! I no exager si dic que durant la passada setmana m'ha llevat la son i la gana. És trist però és així. A algú li passa el mateix que a mi? Pot ser que els nervis superin tant a una persona? Algú sap alguna tècnica miraculosa o és que sóc la única histèrica de la classe? Ja és tard i vol ploure però esper respostes.