Adéu

Després de dies... què dic dies...setmanes pensant com punyetes podia canviar el format del magazin i poder edita-lo, he desistit. Es pot dir que en aquest cas, com molts d'altres, la curtor m'ha guanyat. Així que he optat per la via fàcil, com alguns de vosaltres, i he pogut comprovar que sé penjar un vídeo al Youtube (aquest era l'objectiu,no?) i que, realment, està tirat.
Vos deleitaré amb un petit instant del nostre dinar a Icod de los Vinos, un poble al qual vam arribar (en el nostre viatge a Tenerife) després de fer una carretera infernal i amb certa gana a les 6 de la tarda. Mirau aquí.

I ara que això realment s'ha acabat, esper que tot vos vagi molt bé. Ja som al món real, o no? Ei, fins aviat!

Això s'acaba

Mai millor dit. Això s'acaba quan tot just sembla que començam a caminar. Tancam el magazin i obrim l'últim i darrer informatiu. A veure què tal aquest.

La perspectiva dels nervis

Acab de llegir El Parte i m'he sentit molt identificada amb l'entrada "La mujer que no sabía abreviar". Sovint em passa el mateix que na Rosa. Decideixc fer un tema per un treball i em submergeixo en una recerca interminable. Hi dedic moltes hores i quan sembla que tenc les dades suficients per començar a redactar el que calgui, resulta que ja estic fins els piiiiiiiiiiii i he perdut qualsevol perspectiva.

Sovint em passa, també, que magnific les coses i els hi don massa importància. No perquè no en tenguin sinó perquè perd de vista l'objectiu per les quals han estat pensades. Posaré un exemple. Com recordareu, amb l'Àngels hem fet el "teatrillo" del magazin. Primer, no sé perquè em vaig oferir a fer-lo perquè crec que requereix una dosi extra d'interpretació. Tot i així, vaig pensar que era una bona manera d'enfrontar-me a nous reptes. Perquè jo, d'interpretació, poca cosa he fet. Crec que la darrera vegada que vaig fer-ne va ser en una obra de teatre de l'escola i tenia 5 anys. Crec que era el núvol de l'obra i, per tant, tal i com el seu nom indica, la meva funció devia ser escassa... La qüestió és que l'Àngels i jo vam fer un primer guió patètic. Feia tanta pena que la dignitat ens va avisar que la nostra reputació acabaria pel terra si fèiem 'allò'. Davant d'aquest panorama vam decidir refer el guió. Què dic refer. El vam tirar al fems i en vam fer un totalment nou.

Tornant a la idea de la perspectiva de les coses, però, no sabeu els maldecas que m'ha causat el teatrillo dels nassos! I no exager si dic que durant la passada setmana m'ha llevat la son i la gana. És trist però és així. A algú li passa el mateix que a mi? Pot ser que els nervis superin tant a una persona? Algú sap alguna tècnica miraculosa o és que sóc la única histèrica de la classe? Ja és tard i vol ploure però esper respostes.

Gomà i el parl·lar bleda

Quan feia 2n de batxillerat vaig tenir una professora de català que es deia Lena Serra, una purista de la llengua que ens transmetia una vertadera passió per aquesta. Record que un dia ens va explicar que hi havia diverses formes de parlar el català, una d'elles era el parlar bleda. D'altres eren el xava i algunes més no les record. El xava, però, és més característic d'aquí, de Barcelona. Perquè allà, no sé com explicar-ho, diríem que a grans trets hi ha els que tenen accent de poble i els que el tenen 'llonguet', és a dir, palmesà. Dins els de poble també tindríem diferències d'accent i, encara que paregui mentida, són bastant acusades entre els diferents municipis.

Si no vaig entendre malament, l'Enric Gomà de La Tarda de Barcelona Tv va dir que el parlar bleda era característic de rics d'antuvi i de Barcelona. El cert és que no és del tot així, perquè un dia na Lena Serra em va fer llegir a classe per analitzar el meu parlar. I me va amollar...:

- Ets més bledaaaaa!!! Això t'ho has de corregir, e?.

Una bleda o un bleda, enlloc de fer la 'ela' fa la 'el·la' i sembla entre un parlar de 'pija/o' i un de poma/ pomot (= a bledeta, tonteta). (Aquesta paraula li agrada molt a en Nar6). Encara no he aconseguit corregir-m'ho però crec que em passa més quan llegeixc que no quan xerr. Pens que és qüestió de saber col·locar la llengua bé, però costa. No m'agradaria ser una més d'aquestes que locuten per IB3 que quan les sents penses: Vaja bleda...

Anar a Btv em va servir per adonar-me que quan més avanç més consciència prenc que encara me falta molt i molt per aprendre.

Bueno, pues, vale...Joder!

Treballar amb na Violant ha estat un plaer. Avui tocava editar i per això hem fet una desaparició instantània per ser unes de les afortunades en tenir una sala de liquid en condicions. L’objectiu? Poder acabar avui i no haver de tornar en un altre moment quan les agendes personals són un infern i les aules d’edició estan més que buscades. Tot ha estat molt fàcil, encara que, una vegada més, en Toni ens ha tirat avall el text, però era evident que necessitava una revisió.

Lliçó d’avui:

- eliminar del vocabulari “bueno, vale, pues i joder”
- i respirar profundament abans de veure a l’entranyable tècnic Robert, que ha deixat de ser el tècnic sec, esquerp i desmotivat de Taller de Ràdio, per passar a tenir un sentit de l’humor inconfusible. Agradable, bromista... una alenada d’aire frec ha arribat a les catacumbes!

Quina vergonya!

El dilluns, el dia del segon informatiu, va ser un cúmul de sensacions.
1r perquè vaig haver de fer el 'temps' i ja sabia per avançat que faria un desastre. Per mi, un pas enrera. Si m'havia pogut veure el dia que conduïa l'informatiu, ara només pens en vergonya en pensar la merda (no ho puc qualificar d'una altra manera) que vaig fer amb el temps. Però bé, serà qüestió d'aprendre a parlar d'una vegada i oblidar que és això de tenir nervis.

Pel que fa als rètols, na Mariona i jo ho vam agafar per banda i 'pim, pam' vam anar fitxant. Ara bé, durant l'informatiu, una feina tant fàcil com era la meva, em va posar dels nervis... Algunes empanades i el fet que faltaven alguns rètols em van fer ballar una mica el cap...

A veure com surt el pròxim!

Farga, el millor lloc del món

No és que jo ho pensi, però ho semblava. En Toni ja ens ho va dir només sentir el que hauria de ser la veu en off del nostre reportatge. Allò pareixia un publireportatge. El que no sabia en Toni és que ens vam trobar el senyor Farga en una de les seves pastisseries. A la pastisseria on vam anar a fer el reportatge.

Tampoc sabia que tant n'Àngels com jo havíem vulnerat un dels principis del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Concretament el set, en què hi diu ben clar: "no acceptar mai gratificacions o retribucions de tercers". Sí, sí. Potser per això ens va sortir un espot publicitari, perquè som agraïdes i amb una panxa plena de deliciosos bombons cortesia de la casa no es poden fer ‘feïs’.

Ui ui ui, quin iuiu...

A veure, jo volia explicar unes algunes cosetes sobre la sortida del dimarts amb n'Àngels.

El fet és que, tot just aprovat el tema que vam proposar per la secció de cultura, vam anar a cercar tots els estris necessaris: càmera, trípode, micròfons... Els tècnics, sempre que donen en préstec material, et fan signar un full conforme el que t'estàs emportant.

I és que això d'estudiar periodisme de vegades s'assembla al mític joc de metges i infermeres. Per què? Bàsicament perquè jugam a fer entrevistes, a fer programes de ràdio, a copiar planes de diari o a donar el temps davant un mapa dels anys 90.

La qüestió és que en sortir d'aquella aula on els tècnics mai hi són, vaig mirar aquell full de conformitat que acabava de signar i vaig quedar totalment consternada.

Sí, sí... perquè en aquesta facultat aprenem jugant, però els estris que empleam no són precisament juguetes de plàstic xinès del tot a cent. No, no...

Vaig quedar consternada perquè aquella càmera que pesa déu sap a què i aquell trípode que de tant de jugar ha quedat com una pepa sense ulls valien un potosí. Més de tres milions de pessetes... Quina broma i quina por.

Algú sap quina és l'assegurança d'aquests equips? Perquè a mi no me fa cap gràcia.

Ens tiram a la piscina

Ja ha començat el compte enrera del que serà el nostre primer informatiu. He de dir que estic una mica nerviosa. Això de posar-se davant la càmara no és gens fàcil, encara que esper que unes quantes valerianes facin l'efecte desitjat. He estat interpretant el meu rol i, davant del mirall i sense ningú al davant, tampoc em surt tan malament... Ara que demà riurem... Pot ser sa gran broma. Demà explicaré la crònica d'un desastre anunciat.